bona nit i tapa't: diciembre 2008

Ara sí que la liarem. Només de veure la foto ja se’m posen els pèls de punta. Pujols i Dalí tenien una amistat una mica curiosa. Així com Dalí volia incloure al filòsof dins la línia surrealista, en Pujols deia que li convenia estar bé amb la realitat. Per en Pujols, l’ànima catalana és i serà el reflexe de la realitat, però aquesta realitat és la mateixa surrealitat del pintor de Figueres. La conclusió d’en Pujols és matemàtica: Dalí és un pintor realista, i per tant, clàssic, en el sentit estricte del terme. Pujols era un detractor de qualsevol tècnica, ja fos literària o artística. Ell mateix escrivia de manera “orgànica”, o sigui, el pensament tal com raja, de tal manera que alguns escrits seus es fan interminables, ja que no utilitzava gaires pauses, i aquests acabaven sent un compendi a vegades incomprensible de frase subordinades i coordinades. Així doncs, la pintura havia mort amb el neoclassicisme francès, l’historicisme “pompier”, el qual, si bé era impecable des del punt de vista teòric, de tant clàssic que era permetia que els mals pintors passessin desapercebuts (no perquè siguis un bon artesà ja pots dir que ets un artista –aquesta és una frase meva). El mateix havia succeït amb la música i l’arquitectura. Qui varen ser els “salvadors” de les arts per Pujols? En arquitectura, en Gaudí; en música, Wagner i en la pintura… ara hauríeu de dir: Dalí! Doncs no! Ara resulta que, per Pujols, en Dalí va néixer massa tard. La pintura ja havia estat salvada anys enrere pel gran pintor Isidre Nonell. Atenció a la frase: “La pintura de Nonell persegueix l’essència deixant de banda els atributs secundaris”. Com tot bon català, doncs, el Nonell va al gra, no s’està per punyetes. Com li agrada al Pujols. A Pujols li agrada de la pintura de Dalí el fet de que, com a bon dibuixant es basa en la realitat (usa les seves eines) per mostrar la fantasia. Aquest és el decobriment de Dali, la seva aportació a la pintura. Només un català, segons Pujols, podia haver arribat a semblant subtilesa. Picasso cercava l’art en la deformitat, en canvi Dalí, en la trasformació.

Dalí, per la seva banda, admirava de Pujols el seu gran coneixement de l’obra de Gaudí i els comparava, ja que si en l’arquitectura Gaudí s’hi engloben els cinc sentits, en l’obra filosòfica de Pujols tots els conceptes teòrics es fonen en un de sol, el fonament de la Sumpèctica. Aquesta religió era com una mena d’escudella on hi cabia de tot. Una vegada, a Nova York, al pintor (vestit en pijama a l’habitació d’un hotel) enfervoritzat tot recordant aquesta teoria religiosa li va agafar un atac d’apendicitis. Dalí no va dubtar en culpar-ne a l’”escudella d’en Pujols”. Per Dalí, Pujols és “l’arquetipus del català avui encarnat per mi gràcies a Gala” (és clar). En resum, que, segons ja va profetitzar Pujols, amb la seva figura s’iniciava el domini català sobre la resta dels pobles. Recordem que en Pujols declarava que arribaria el dia que els catalans viatjarien per tot el món de franc pel sol fet de ser-ho. Compreneu per què li hem de tenir tanta admiració al Pujols?

desde: airum.bloc.cat